Dues dècades sobre l’escenari en un teatre centenari
Quan Joan Guinart (Barcelona, 1952) s’apropa a la vitrina del premis no pot sinó rememorar els triomfs que ha assolit amb el seu grup de Teatre. Un grup, El Centre de Gràcia, que l’ha acompanyat durant els últims 20 anys, i del que pot dir que també n’és el president des de l’any 2007. “Passat aquest any pararé. És el moment de fer relleu (somriu). La gent, al teatre com a tot, no s’ha de passar la vida asseguda en una cadira”. I subratlla: “Fa cent anys ja hi van haver els que van lluitar per que això tirés endavant. Ara som nosaltres els que lluitem, i al cap de poc, l’equip que hi ha darrere agafarà el relleu. Aquest és el secret que fa que aquesta casa tingui 135 anys d’història”.
Joan Guinart, president del Grup de Teatre El Centre de Gràcia amb un dels trofeus guanyats pel grup // LEILA MAACH
Més de mig segle que ha servit per a que aquest grup de teatre hagi assolit una tradició dins l’esfera amateur i sobretot entre el públic. “La gent, quan sent a parlar de El Centre de Gràcia, sap que aquests ho fan bé, i això és un orgull per a cadascun de nosaltres”. El grup, només l’any passat, va aconseguir situar-se entre els tres primers en el concurs del Millor Grup de Teatre Amateur, com el 1er premi a “Vila d’Arenys de Mar”, i el 3r i 2n a “Vila d’Abrera” i “Eulàlia Balaguer”, respectivament. “De les obres que he dirigit guardo un bon record. De totes, perquè en totes he vist plasmat el meu quadre damunt l’escenari. Aquesta és, sens dubte, la satisfacció màxima. Quan arribes els dos últims assajos, et seus al pati de butaques, veus l’obra i gaudeixes com el que més. El dia de l’obra pateixes, però et recrees d’una manera especial i màgica.»
Només aquest any ja n’ha dirigit dues, el Don Juan Tenorio de Zorrilla, i el clàssic d’Àngel Guimerà, Terra Baixa.
Actor i director de nombroses representacions de teatre amateur dins aquest grup, Guinart es prepara per l’estrena d’una nova obra, aquest cop com a un personatge més. “Realment en tenia ganes” – somriu – “perquè feia temps que només em dedicava a la direcció”. Es refereix així al seu paper dins l’obra TOC-TOC, una comèdia procedent del Teatre Borràs on es representen a set persones amb trastorns compulsius. “Interpreto un personatge molt divertit, un taxista que està tot el dia calculant; un maniàtic de comptar”, conclou fent escarafalls amb les mans.
“En totes les obres que he dirigit he vist plasmat el meu quadre damunt l’escenari”
Sortim del passadís que conté les vitrines amb els trofeus conversant a ritme tranquil de la seva vida com actor ara que, com li agrada dir a ell, li ha tornat el cuquet d’actuar que sempre ha portat dintre. Amb caràcter serè, Guinart exposa que l’afició d’actuar ja li ve des de petit. En la seva època com a adolescent a finals dels seixanta del segle passat, solien ell i un grupet de joves de 16-18 anys disfressar-se i interpretar. Una forma ben distreta de passar el temps, assegura. “El meu canvi potser va arribar quan vaig tornar del servei militar, perquè vaig passar de fer teatre amb la colla d’amics, a fer-ho en un grup. Ja no només es tractava de maquillar-se, disfressar-se, sinó de consolidar els nostres sentiments en una cosa física.»
“El meu canvi potser va arribar quan vaig tornar del servei militar”. BARCELONA / LEILA MAACH
Ens dirigim a la cafeteria, al bar de l’Entitat. Els raigs de llum no són tant intensos com quan hem arribat, però tot i això entren per uns finestrals rectangulars i impacten sobre unes taules de color negre atzabeja. A damunt es poden llegir les portades dels diaris del dia. Una màquina de moldre cafè trenca el silenci de l’establiment alhora que un grup de gent murmura al fons del bar. Guinart és un home tranquil i estritllat, d’aquells que els hi agrada la feina ben feta i que sobretot gaudeixen d’aquesta. Una feina, la de fer teatre amateur, que “no em dona costa un duro, tampoc em dona un duro, però estic amb els meus amics i la meva família”, sentencia girant lleugerament el seu cap a la dreta, on guaita la seva dona prenent un cafè amb un somriure als llavis.
Recorda mentre ens asseiem en una de les cadires de respatller negre i barrots també negres, el seu pas pel teatre professional; una experiència que li va servir per veure les reaccions del públic de diferents indrets de la Península. “Després del servei militar i de consolidar-me en un grup amateur, vaig formar part d’una companyia professional que anava per tota Espanya i per tot Catalunya. Vaig estar a Madrid, Extremadura, Aragó,…; és maco veure com reacciona el públic d’altres llocs, però va arribar un punt que em va cansar”. La vida bohèmia que alguns somien no estava destinada per a aquest barceloní, amb un sou que portar a casa i una família que mantenir. “Qui fa teatre professional no pot tenir família”. Ho diu en veu més fluixa, com si volgués fer fugir del seu pensament aquella oportunitat que va tenir als 26 anys. Una ocasió en que li oferien anar-se’n a Madrid, la qual va rebutjar. I és que en aquesta vida d’artistes i bohemis, sota les màscares i sota la interpretació d’una ficció que sembla realitat, avui treballes i demà res; aconseguiràs pessigar un tros de pastís o rebràs un cop de colze.
L’actor ha estat i és feliç en aquest grup de teatre. En l’amateur, els valors que aporta el teatre no els dona cap altre. En les mateixes taules que estem ara la gent parla, viu i reviu l’obra quan hi ha actuació una vegada i un altre. En essència, gaudeixen de la feina dels actors, i Guinart, com a un d’ells, escolta els comentaris que rep del públic, embolicant-se en la magnífica sensació d’haver agradat amb l’espectacle. I això és el que sent un actor de teatre amateur, on el veritable premi està en l’aplaudiment, on el reconeixement constant del treball et dona l’estímul per continuar endavant. Durant la conversació afloren trets filosòfics, quasi subtils, propis del seu bagatge en aquest ofici: “L’important del teatre amateur, del teatre aficionat és que l’aficionat té afició”.
“L’important del teatre amateur és que l’aficionat té afició”
Dins aquest embolcall de sensacions úniques, Guinart ha pogut desenvolupar la seva afició i encomanar-la als seus fills, els quals són actualment directors de teatre del centre. Se’n alegra pensant que els valors i formes d’ésser que en el seu dia li va aportar el teatre amateur, com la comprensió, la solidaritat o la companyonia, també s’hagin mantingut en ells. I especialment ho justifica per l’especificitat del propi grup de Teatre establert a l’Entitat del barri gracienc. “La vida social que es viu al Centre a mi no me l’han donat altres llocs. Assages fins l’una del matí, que no és fàcil (somriu), però t’ho passes pipa. L’Entitat facilita aquest ambient”. Un ambient que romandrà ple, ens avisa, al cap d’unes hores, quan sigui el moment del taller de teatre i multitud de joves esperin per entrar a classe a les portes de l’edifici centenari. “El teatre fa, i això és el que més m’omple com a president, que la gent jove estigui molt engranada. No és ni millor ni pitjor que una altra activitat, però és el vincle d’unió d’un col·lectiu”.
Per saber-ne més
PETITS ESCENARIS 